LES PUCES I LES PAPARRES

LES PUCES I LES PAPARRES

Les puces i les paparres són dos paràssits que infesten tant a gossos com a gats i  també poden afectar les persones. Molts propietaris de gats i gossos  demanen què poden fer per prevenir-ne la infestació o eliminar-les. D’altres ja han probat alguns tractaments i no els han funcionat.

Farem una petita presentació sobre els protagonistes d’aquest article. Tots dos són artròpodes i tots dos s’alimenten de sang. Hi ha diferentes espècies de puça i paparra, però a les nostres latituts les puces més comunes són les del gènere Ctenocephalides i les paparres més habituals Rhipicephalus sanguineus i Dermacentor reticulatus. És durant el periode d’inoculació-succió que es produeixen fenòmens de tipus irritatiu i al.lèrgic a nivell de la pell i també de transmisió de malalties infeccioses com ara alguns tipus de cucs intestinals, malalties de la sang, meningitis, etc. Algunes d’aquestes malalties també poden transmetre’s a les persones. Per tant la prevenció i el tractament de les nostres mascotes és la millor manera de protegir-nos nosaltres mateixos.

Tant la puça com la paparra tenen cicles biològics complexes. Això vol dir que perquè un ou arribi a adult ha de passar per diversos estadis intermitjos (pupa, larva...). En el cas de la puça hi ha tantes fases intermitges que podem dir que per cada puça adulta que detectem n’hi ha cent més que no som capaços de veure. La relevància d’aquesta informació resideix en el fet que s’han de tenir en compte a l’hora de fer els tractaments. Les fases intermitges són més resistents als tractaments i moltes vegades no viuen damunt de les nostres mascotes.

Finalment hem de saber que les puces i paparres poden colonitzar altres animals com ara mens, conills o rates que actuen com a reservoris d’aquest paràssits.

Els productes per combatre les puces no sempre són actius sobre paparres i a la inversa. Tots tenen poder insecticida i acostumen a produïr la mort del paràssit per paràlisi i aturada respiratòria. Cal tenir en compte que a les persones i als animals domèstics també els pot produïr efectes semblants si no es respecten les dosis i vies d’administració. Per tant, abans d’emplear aquests productes llegiu bé les instruccions per saber com s’ha d’aplicar, però sobretot si és apte per a ser aplicat directament sobre animals vius i si es pot utilitzar en l’espècie a la que pertany la nostra mascota. Penseu que els gats tenen el costum de fer-se nets llepant-se tot el cos i d’aquesta manera poden ingerir productes potencialment verinosos.

Els primers productes comercials antipuces que van sortir al mercat ara fa uns trenta anys es presentaven en forma de pols dispersable. S’aplicaven sobre superfícies (trispols, zones enrajolades...) i hom els empleava damunt dels gossos. De seguida van aparèixer productes en pols soluble que es podia esquitxar damunt superficies o emplear en forma de banys (molt més disolts) directament sobre les nostres mascotes. Tant uns com els altres han anat desapareixent i han estat substituïts per productes més segurs i amb presentacions més còmodes i duradores. Els primers insecticides eren molt poc selectius. Això vol dir que tenien un poder letal no tant sols per als paràsits als que anaven destinats, sino a altres espècies. La seva toxicitat n’ha recomanat en molts casos la retirada del mercat.

La següent presentació que es va llençar al mercat va ser el collar insecticida. Els primers van sortir fa uns vint-i-cinc anys. Tenien una durada més llarga i només actuaven sobre l’animal. Avui dia encara s’utilitzen, però presenten un parell d’inconvenients:    el principal és que es poden enganxar o trencar. Per la qual cosa no els recomanem en gats ni en animals joves. A més els gossos de vegades poden ingerir-los i rebre els efectes tòxics del producte que impregna el collar. L’altre inconvenient és que en molts casos el seu efecte no abasta tota la superfície de l’animal, especialment si és de raça gran i molt especialment els collars que no actuen per contacte (els que fan olor).

També la fórmula química dels productes ha canviat. Al principi els productes eren de la família dels organofosforats. Tenen un efecte intens sobre el paràsit, però el seu nivell de toxicitat (perill d’enverinament per a la mascota i l’entorn) és elevat. Avui dia la majoria dels productes són de la família de les piretrines. Les primeres que van sortir al mercat (extractes naturals d’algunes flors) no eren gaire potents, però avui en dia són de síntesi i tenen un efecte més llarg, una gran efectivitat i un baix grau de toxicitat.

La darrera generació de productes per a protegir i tractar els nostres animals es presenta en forma de pipeta. Aquestes petites ampolles contenen un concentrat d’insecticida que es dispersa tot sol per sobre la superfície corporal de l’animal en 48h. D’altres tenen la capacitat de travessar la pell i arribar fins a la sang. Els que no travessen la pell queden fixats al greix de les glàndules sebàcees. La seva durada és d’un mes aproximadament perquè la secreció sebàcea renova la capa d’insecticida continuament durant aquestes quatre setmanes. Després d’aquest període de temps s’han de tornar a posar. Les pipetes que contenen líquids que travessen la pell arriben a través de la sang a diverses parts del cos. Qualsevol paràsit (intern o extern) que xucli la sang de l’animal morirà en ingerir l’insecticida. La majoria de productes pertanyen a la família de les avermectines i el seu principal avantatge és que tant afecten a cucs (paràsit intern) com a puces, polls... (externs). Per desgràcia molts d’ells no afecten les paparres i no tenen efecte repel.lent.

Quan volguem tractar un animal de casa nostra haurem de tenir en compte aquests diversos factors:

• l’espècie i l’edat de la nostra mascota.
  

• el tipus de paràsit que volem controlar.
  

• si es tracta d’un tractament de rutina o si tenim una infestació.
  

• l’entorn on es mou el nostre animal.
  

Quan el que tenim és una infestació de puces (o de paparres) el que normalment ha passat és que ens hem oblidat de posar el tractament quan tocava, la nostra mascota ha anat a un lloc on hi havia molts paràsits o totes dues coses a l’hora. En aquests casos un producte tot sol no pot  controlar la situació. Haurem d’utilitzar productes per a tractar l’individu (per exemple un bany amb xampú insecticida i eliminar manualment el màxim de paràsits), després assecar amb assecador el nostre animal per poder aplicar abans una pipeta i sobretot no oblidar l’entorn. Per exemple aplicar bombes automàtiques d’insecticida si es tracta d’espais tancats o fregar una terrassa enrajolada amb una solució insecticida.

Alguns dels errors més comuns a l’hora d’aplicar aquests productes,són fruit de la mala interpretació de les instruccions d’us. Sempre s’han de llegir minuciosament i preguntar abans que arriscar-se a una equivocació.

Els productes que s’apliquen en forma de bany s’han de disoldre en aigua. Generalment les instruccions detallen dos nivells de concentració. La concentració més alta és per a tractar superfícies, però és massa forta per a tractar animals. Si es posa massa producte hi pot haver intoxicacions.

Els collars que no fan olor alliberen el seu insecticida per fregament amb la pell. Perquè funcioni bé han d’estar contínuament en contacte amb ella. És comú que no s’apreti suficientment i que el collar no funcioni al cent per cent.

Les pipetes que es dispersen per la pell contenen un líquid amb molta afinitat pel greix. Si la pell es molla el principi actiu no penetra fins a la glàndula sebàcea i es perd bona part del seu efecte. Per això no s’haurien de banyar ni dos dies abans ni després de la seva aplicació. Si ha plogut quan “tocava” posar la pipeta ens convindrà més esperar un parell de dies i si a la nostra mascota li agrada jugar amb l’aspersor o s’ha banyat a la platja,també.