EL MEU GOS ÉS AGRESSIU AMB MI O AMB ALGÚ DE LA MEVA FAMÍLIA.QUÈ FAIG?

EL MEU GOS ÉS AGRESSIU AMB MI O AMB ALGÚ DE LA MEVA FAMÍLIA.QUÈ FAIG?

 Ja sabem que l'agressivitat canina pot ser deguda a dominància o por . Però hi ha un altre factor que pot explicar perquè el nostre gos és agressiu tan sols cap al seu amo o altres persones que convisquin amb ell . Quan es donen comportaments així , tan inexplicables a priori ( i tan tristament coneguts com a principal causa d'abandonament o eutanàsia ) cal preguntar-se: Qui és el veritable culpable de les seves reaccions ? Per què el gos ataca a la meva filla i no a mi ? Són molts els factors que porten a afirmar que en la majoria de vegades , el causant d'un comportament caní agressiu no és sinó l'amo ( o els amos ) .

EL QUE FEM MALAMENT

Un comportament agressiu del nostre gos pot ser degut a contextos competitius , que no necessàriament impliquen dominància : treure el seu menjar , les seves joguines , o els seus premis de la boca , o bé moure'l del lloc en què està reposant , poden fer que es molesti per la pèrdua d'alguna cosa que ell consideri valuós . De la mateixa manera que acariciar d'improvís o quan dóna evidents pistes de no voler que li toquin en aquest moment , pot estresar-lo . Igualment , altres escenaris que no només poden interpretar-se com competitius ( sinó que podrien respondre a un atac per frustració ) són el forçar a entrar o sortir d'un lloc determinat , posar-li la corretja o el morrió , raspallar el cos , donar-li un bany o tenir cura una ferida .Més problemes de comportament causats per l'amo poden derivar d'un càstig mal administrat ( bé per ser massa forta , exercit massa tard o durant massa temps ) , o ordres contràries que l'animal no sàpiga interpretar . L'exemple més clar d'aquest últim cas és summament habitual : un membre de la família no deixa pujar al gos a sofà , i un altre si. Això genera falses expectatives , frustració , i agressivitat quan no se li permet .

 

EL TRACTAMENT. ABANS QUE RES : ENS QUEDEM AMB EL GOS ? 

El normal és pensar que sí, que cal quedar-se amb l'animal a tota costa i el contrari és un gest egoista i inhumà . Però la realitat és que s'ha de sospesar en fred i molt seriosament la viabilitat d'aquesta afirmació , en funció dels nens o ancians que visquin a casa i la mida i tipus d'agressivitat de l'animal . Si la resposta segueix sent afirmativa , es procedeix a l'ajuda del veterinari .

 

VETERINARI 

Per solucionar els problemes , el primer és anar al veterinari per descartar malalties que provoquin aquest comportament ( tumors , alteracions hormonals ... ) , i per garantir que els fàrmacs que puguin receptar no l'afectin negativament . És fonamental per descartar futures complicacions . 

PASSANT A LA PRÀCTICA 

Si tot està en ordre, es comença el tractament en si , consistent bé en corregir l'animal , bé en corregir al seu amo . En el segon cas , s'ha de tenir la voluntat d'aprendre a interactuar amb la mascota correctament , corregint l'aplicació dels càstigs , seleccionant els moments en què premiar l'animal , sent consistent amb el que pot o no pot fer a casa , etcètera .En canvi , amb el gos es durà a terme una modificació de la seva conducta mitjançant exercicis de contracondicionament i desensibilització amb reforços positius . Encara que si el cas de personalitat agressiva és greu es receptaran psicofàrmacs que redueixin la seva impulsivitat ( augmentant els nivells de la serotonina ) . La castració pot ser una solució , però en general , la seva efectivitat és molt inferior al que es creu .

UN CONILLET D'ÍNDIES A CASA (II)

UN CONILLET D'ÍNDIES A CASA (II) 

Els conillets d'índies poden tenir el pèl llarg o curt,llis o arrissat,però tots poden tenir problemes per l'ingestió de pèl degut al seu propi empolainament i el pèl que existeix en l'ambient continuament.Les boles de pèl poden ser un greu problema.Encara que es pot administrar malta per prevenir la formació de boles de pèl a l'estòmac,el punt clau de la prevenció és raspallar el pelatge amb freqüència per retirar el pèl mort que l'animal acabarà ingerint al empolainament.

L'higiène és molt important en animals molt propensos a patir problemes dermatològics.L'estrés predisposa a perdre pèl i a patir problemes com fongs i infeccions localitzades.

No obstant,és convenient que no es banyin sovint.Si estàn sanes,elles mateixes s'encarregaran de netejar-se i mantenir-se seques i netes.Un excés en els banys provocarà un deteriorament de les barreres naturals de defensa existens en el pèl i la pell.A més,en cas de ser banyades,sempre s'haurà de fer amb xampú especial i amb molt de cura d'assecar-les bé,per evitar problemes d'infecció de pell i de problemes respiratoris per refredament.

Les ungles poden ser retallades amb un tallaungles per gat,però si el conillet d'índies té la possibilitat de desgastar-les de forma natural,sempre és preferible que sigui així.

DIFERÈNCIES ENTRE SEXES

Resulta relativament senzill diferenciar el sexe d'adults observant els seus aparells genitals.

Mascles

Posseeixen dos sacs d'exterioritzar.Té una estructura en forma de "i" on la zona caudal es correspon amb l'orifici anal i el punt és on es localitzaria el penis.

Famelles

Poseeixen una estructura en forma de "Y" on la zona caudal es correspon amb l'orifici anal i cranealment podem observar la sortida dels aparells genital i urinari.Compten amb una membrana que tanca la beina i que en animals longeus pot tenir un major volum.

ALTRES CURES

Un conillet d'índies hauria de visitar el veterinari d'exòtics just després de la seva adquisició,per evaluar inicialment totes les característiques i possibles problemes que puguin aparèixer.També s'hauria d'anar cada cop que hi hagi un problema, i sinó n'hi ha,al menys dos cops l'any.El veterinari els pesarà,palparà i mirarà les dents.Si ho creu convenient,se li realitzarà una placa del cap per valorar el correcte o incorrecte creixement d'arrels i corones dentàries.
Les dents poden ser el gran problema d'aquest animal si parlem de patologies cròniques,però els problemes puntuals que causen dolor o malestar poden  portar a quadres amb un caràcter marcadament agut.
El dolor en un conillet d'índies pot tenir un desenllaç fatal.Són animals molt sensibles al dolor,i un sol pic a les dents  que provoqui una úlcera en la boca,o una sola ungla trencada pot provocar  que l'animal deixi de menjar.Això podria portar a un quadre còlic i per tant a la mort sinó s'actua ràpid.

VIGILÀNCIA
La clau per evitar-ho és la vigilància.Ningú coneix millor al seu animal que el seu propietàri,i només amb mirar-lo una estona sabrà si està content o no.Un animal amb un còlic incipient està aturat,amagat,encongit,no menja,no beu,li costa defecar o no defeca,i les seves deposicions,si es que les fà,són molt fosques i seques de lo normal.
Si es detecta algún d'aquests símptomes s'ha d'anar inmediatament al veterinari.Podria ser que el problema el causi un altre patologia,però encara en aquest cas,qualsevol problema que tingui es pot acabar reflectint en l'aparell digestiu,i la resolució d'un còlic molt avançat està més a prop d'un miracle que de la medicina.És important que el propietari sàpiga que un còlic és una urgència,i com a tal ha de ser atès.

SÍMPTOMES
Existeixen algunes patologies de més comú aparició,però que mai s'han d'interpretar sense ajuda d'un veterinari.Sempre s'ha de consultar davant els següents símptomes en l'aniamal:

-Diarrea
-Baveig excessiu
-Anorèxia
-Incapacitat per orinar
-Caiguda del pèl
-Inactivitat
-Incapacitat per defecar
-Inflor de l'abdomen
-Set excessiva
-Cruixit de dents
-Calbes en la pell
-Ulls plorosos o tancats
-Inclinació del cap
-Dificultat al respirar,mocs
-Desmais
-Coixeres
-Sang en l'orina
-Hemorràgies
- Pal·lidesa

   

UN CONILLET D'ÍNDIES A CASA (I)

UN CONILLET D'ÍNDIES A CASA (I)

La popularitat dels conillets d'índies com a mascota ha crescut molt en les últimes dècades.Sòn mamífers rosegadors pertanyents a la família Caviidae,i reben molts noms segons la cultura : els anglosaxons les anomenen "Porcs de Guinea",els alemans i rusos "Porcs de Mar",i els francesos,italians i portuguesos "Porquets d'India".

La realitat és que els conillets d'índies provenen de les regions dels Andes,on en general s'utilitzen com a caps de bestiar.Un rostit o guisat de conillet d'índies és molt apreciat en països com Perú i Xile.També s'han utilitzat molt en investigacions i en assaig clínic.

En general,les nostres de companyia són més petites i resulten ser mascotes molt entretingudes i relativament fàcils de mantenir.

PRIMERS CONTACTES

Un conillet d'índies domèstic sol viure uns 8-10 anys sinó hi han complicacions i el seu pes oscila al voltant de 1.000g.(algo més en el cas de les femelles).

Al nèixer,són animals pràcticamnet autosuficients.Després d'una gestació d'uns 60 dies,els petits caminen i es mouen com adults en miniatura,i es desteten a les dues o tres setmanes de vida,encara que si fos abans sobreviurien ,perquè de seguida començen a consumir pinso i fenc.

Per naturalesa,són animals que en el seu hàbitat d'origen són preses,i per tant tenen un caràcter esquiu i temerós,sobretot davant d'estímuls  sobtats o abans d'agafar confiança amb els seus amos.A més,com també passa amb animals com el conill,amaguen els seus símptomes fins que ja no poden seguir fent-ho,així que els propietàris han d'estar atents devant de qualsevol petit canvi de conducta sospitosa.

També són extraordinàriament expressives: quan agafen confiança,demanaràn menjar,beguda o atenció amb el seu "cui-cui" característic,que ha fet que en alguns llocs de Sudamèrica sel's anomeni "cuyes".Són també animals molt escandalosos i ploramiques: és possible escoltar el seu escandalós crit quan sel's agafa en contra de la seva pròpia voluntat i sobretot en el veterinàri,davant una exploració normal i indolora.

ALLOTJAMENT 

Els conillets d'índies no són massa exigents a l'hora de tenir un bon allotjament.L'ideal és mantenir-les en gàbies el més grans possibles i sense alçades,perquè no són animals trapadors.El que sí que és indispensable és proporcionar un o varis refugis,ja que són animals acostumats a amagar-se,i necessiten aquesta sensació de seguretat.

És important que el fons de la gàbia sigui d'un material que absorbeixi l'humitat de l'orina,ja que són animals molt sensibles a patir pododermatitis que pot acabar resultant un problema greu, i el tractament és tediós i lent.

Per descomptat,a la gàbia ha d'haber-hi aigua neta i fresca,millor un abeurador de bola per evitar embassar el terra.És important vigilar que l'abeurador funcioni perfectament d'una forma periòdica,ja que si s'espatlla  podria falsejar l'opinió del propietari sobre el seu consum d'aigua i agreujar aquesta humitat al terra que s'intenta evitar.

És important tenir una menjadora pel pinso i procurar no canviar-lo massa,ja que es diu que els conillets d'índies troben plaer al escoltar el soroll del menjar caient en la seva menjadora,i canviar-la variaria aquest so.

PER LA CASA 

Les passejades per casa o el jardí li vendrien molt bé,però sempre sota vigilància.Mai s'ha de treure un conillet d'índies en presència d'un gos o gat a no ser que ja estiguin molt familiaritzats.Encara que s'estigui segur de que l'animal no serà agredit (si és que es pot estar segur),l'estrès que li causaria seria més que suficient per provocar-li un problema inclús major que el que pot provocar una esgarrapada o una mossegada.

Sense arribar al nivell de les fures,els conillets d'índies sueltas per casa sense vigilància se solen ficar en embolics: entran en racons,mosseguen cables,s'atrapen darrere les portes,poden ser trepitjades accidentalment,poden menjar plantes o insecticides,....Sempre és millor fer un cop d'ull. 

És important destacar que no es recomenable la sorra de gat com a fons de gàbia,perquè la gran quantitat de pols que aixeca pot acabar provocant problemes respiratoris, el que s'afegeix a més que la seva textura no és molt apropiada per als seus peus sensibles.

ALIMENTACIÓ

Són animals herbívors,només s'alimenten de vegetals.

Fenc

Ha de ser el seu aliment principal.El fenc fa que es desgastin les dents i que es minimitzin els problemes de becs,sobrecreixement d'arrels i infeccions orals que provoquen grans problemes a nivell sistemàtic i que tenen molt mala solució,i en molts casos que no arriba a ser definitiva.A més el fenc,pel seu gran contingut en fibra,ajuda a garantitzar el trànsit intestinal i a evitar còlics.Hauria de representar entorn el 50% de la dieta.

Verdures de fulles

Com ara creixens,canonges,escaroles,bledes,endívia,api,dent de lleó,...Són molt nutritives i d'alt contingut de vitamines i oligoelements,i a més els hi encanta.Hauria de representar el 25% de la dieta.
Pinso
Sempre específic per conillets d'índies i d'una marca de garanties.Encara que sembli increïble,només hauria de representar el 15% de la dieta.
Fruites
Aquestes són les seves llaminadures,però a més els ofereixen una bona quantitat de vitamines.S'ha de vigilar perquè són molt riques en sucres i podrien provocar obesitat si se'n consumeix en excés.Es preferible oferir fruites amb poca concentració de sucres com,especialment recomenades pel seu alt contingut de vitamina C,el kiwi,préssec,taronja,mandarina,cireres,maduixes,pera i raïm.

SOCIABILITZACIÓ DEL CADELL

SOCIABILITZACIÓ DEL CADELL

COM?

En la situació ideal, quan el nostre cadell arriba a casa té al voltant de 8 setmanes de vida.És la nostra responsabilitat començar a sociabilizar-lo el més aviat possible.Hem de considerar molts aspectes al sociabilitzar , ja que la seva confiança futura dependrà en gran mesura de les experiències que rep durant els primers mesos de vida .Des del moment en què el nostre cadell arriba a casa , podem començar amb l'ensinistrament sobre on i quan pot fer les seves necessitats.Per això , ens serà molt útil utilitzar una gàbia per entrenar , ja que li proporcionarà un refugi on sentir-se segur i a gust.També li ensenyarem quines joguines pot mastegar i quines coses no pot mossegar.Aquestes senzilles normes establiran les bases per a un bon comportament a llarg termini i evitaran que comencin a aparèixer mals hàbits més difícils després d'eliminar .És el moment també d'acariciar, gratar i tocar-lo, tant nosaltres com altres persones ( membres de la família i desconeguts ).Així s'acostumarà a poc a poc a rebre mostres d'afecte i gaudirà de la companyia i atenció. També podem aprofitar aquests moments per raspallar i acostumar a acceptar les futures sessions de raspallats i perruqueria ( en cas que tinguem pensat fer-les) i als banys .Per a la seguretat del gos i per establir un bon vincle amb ell , és molt aconsellable començar com més aviat amb l'ensinistrament d'obediència . És important que aprengui les ordres bàsiques com ara seure, estirar-se, estar-se quiet i acudir a la nostra crida . Això podem fer-ho nosaltres mateixos o podem demanar ajuda a un ensinistrador de gossos professional .

Un altre aspecte important a sociabilitzar és incloure al nostre gos a la majoria de les nostres activitats diàries ( o en totes les que puguem) . D'aquesta manera , es familiaritzarà amb les rutines del dia a dia i aprendrà a no espantar-se de coses com l'aspiradora , el rentaplats o el tallagespa . També és important que estigui en contacte amb situacions potencialment estressants com un grup de nens jugant sorollosament . En tots aquests casos , mai l'hem de deixar sol sense supervisió fins que el nostre gos es senti totalment còmode .És molt important també que el nostre cadell conegui al màxim nombre de persones possibles abans que compleixi 12 setmanes d'edat . Si no s'ha completat el pla de vacunació , és millor que sigui la gent la que acudeixi a casa . També és bo que entri en contacte amb altres gossos i altres mascotes .Els cadells són molt curiosos i hem de deixar que explorin pel seu compte casa nostra , per dins i per fora . Seguirem supervisan-lo però hem de permetre que descobreixi per ell mateix coses com plantes , testos , fang , joguines , herba , etc .També és bo a sociabilitzar que ens portem al nostre cadell als llocs que pensem que anirà de gran, ja sigui en vaixell, en ascensor o al veterinari . D'aquesta manera, no s'espantarà i se sentirà còmode quan anem a aquests llocs . En aquest sentit , és important ensenyar-li a comportar-se en els viatges en cotxe .És bo proporcionar nous jocs i jugar amb ell amb qualsevol cosa que pugui estimular la ment . En aquest sentit pot ser útil anar a jugar al parc (si ja hem posat totes les vacunes al nostre gos ) . Tanmateix , hem de tenir amb compte si hi ha gossos solts sense corretja , ja que si no estem segurs del caràcter d'aquests gossos , el nostre cadell pot patir alguna mala experiència que li traumatitzi de per vida .Quan tinguem al nostre cadell vacunat , podem començar a treure al nostre cadell de passeig i començar a sociabilitzar amb altres gossos , gats i altres animals . També podem aprofitar per començar l'ensinistrament sobre com caminar sense tirar de la corretja i practicar obediència bàsica mentre passegem .

PERQUÈ?

Quan parlem de sociabilitzar un cadell ens estem referint bàsicament a les seves primeres 16 setmanes de vida . Aquest és el període de temps que va a determinar com es comportarà el nostre gos d'adult . El caràcter , el temperament i els hàbits de conducta del nostre cadell es desenvolupen durant aquest període , i són per a tota la vida . Això no només afecta al nostre gos en si , sinó que també implica la seva relació cap a tota la família , cap als desconeguts , a altres animals i cap a entorn general on viu .En sociabilitzar a un cadell estimulem els cinc sentits del nostre gos . És el mecanisme mitjançant el qual li introduïm les noves experiències de la vida quotidiana : les vistes , els sons , les olors , els sabors i els tactes . Sociabilitzar al nostre cadell durant aquest període li prepara per a les situacions quotidianes en què volem que se senti còmode i a gust . També li prepara perquè sigui capaç d'afrontar les noves experiències i reptes amb què inevitablement es trobarà al llarg de la seva vida . Un gos insegur té por cap a les noves experiències , i la por és la principal causa per la qual un gos acaba desenvolupant comportaments agressius , ja sigui envers els altres gossos o cap a les persones .
Des del moment en què vam començar a sociabilitzar al nostre cadell , també vam començar a construir un vincle amb el nostre gos que durarà per sempre . Depèn únicament de nosaltres que el nostre cadell es converteixi en un gos equilibrat , segur i feliç . Hem de recordar que tots els gossos necessiten sociabilització , independentment de la raça . En general , un gos que ha rebut una mala sociabilització és molt propens a desenvolupar comportaments negatius molt difícils de corregir d'adult , com ara bordats excessius , mastegat compulsiu d'objectes , ansietat per separació i agressivitat .

 Hi ha dos tipus de sociabilització :

· Activa : coses que ensenyem al nostre gos , com ara obediència , anar a visitar gent nova o ensenyar a comportar-se dins d'un cotxe . 

· Passiva : Deixar al nostre gos explorar pel seu compte ( per exemple , al jardí o al parc ) .

És important fer una bona sociabilització perquè molts problemes de comportament del gos adult comencen en aquesta època . Què passa si no sociabilitzem bé al nostre cadell ? Les conseqüències són múltiples : 
· És el principal motiu d'eutanàsia en gossos amb problemes greus de comportament ( sobretot amb problemes d'agressivitat ) . 

· Tot el treball de sociabilització que no hàgim fet durant aquest període , no podem fer-ho més tard . Hi ha costums que ja no aprendrà d'adult . 

· El nostre gos no encaixarà en societat i tindrà problemes de confiança . No podrem confiar nosaltres en ell (ja que reaccionarà de manera imprevista davant de qualsevol situació desconeguda ) ni ell es fiarà completament de la gent (serà espantadís i de vegades agressiu ) . Moltes vegades , aquests gossos acaben lligats en algun racó . 

· Molts gossos que no han rebut la correcta sociabilització mostren timidesa , agressió i por cap a la gent , cap a altres gossos i altres animals . També poden tenir problemes en interactuar amb altres gossos . 

 · Sociabilitzar correctament és vital per aconseguir un equilibri entre ser cautelós davant els perills i curiós envers les noves experiències .

Hem de recordar que sociabilitzar o al nostre gos té una influència sobre el seu comportament fins i tot major que la predisposició genètica de la seva raça .No obstant això, sempre cal consultar amb profesionals abans de començar a sociabilitzar al nostre cadell . La correcta sociabilització consisteix a aconseguir un bon equilibri entre la necessitat d'educació i experimentació del nostre gos i la necessitat de mantenir fora de perill davant perills i malalties.

ELS ERRORS MÉS HABITUALS EN L'EDUCACIÓ DEL NOSTRE CADELL

ELS 10 ERRORS MÉS HABITUALS EN L'EDUCACIÓ DEL NOSTRE CADELL:

1 - El meu cadell em fa llàstima , encara és molt petit per ensenyar-li qualsevol cosa. Com més aviat millor. 

2 - No vull ser tan sever , em sento culpable , seré més permissiu . Cal ser estricte no cruel . 

3 - El que ahir vaig castigar avui no ho faig , tampoc passarà res . Incoherència = confusió .

4 - No seguir els mateixos passos i / o un ritual idèntic . Desordre i improvització fan perdre molt del que s'ha aconseguit fins llavors . 

5 - El càstig físic dóna millors resultats , parlar no serveix de res , mà dura . Res més lluny de la realitat , el nostre cadell tem més ser ignorat que una bufetada . 

6 - Encara no arriben els resultats , alguna cosa faig malament o aquest gos és tonto . Hem de ser pacients. 

7 - Els premis tipus snack i galeta són millors . No han de ser exclusius ni hem d'abusar , ja que poden portar a l'obesitat . 

8 - Trenca les coses i desobeeix per retarme . Hem de ser comprensius , és un cadell i necessita temps per saber que ha de fer i que no. 

9 - El renyo en qualsevol moment perquè ell sap que ha fet alguna cosa malament . Una reprimenda només tindrà efecte quan l'animal és sorprès en plena acció .

 10 - Un càstig excessiu el corregeixo amb un premi fabulós i a més el gos no ho comprèn com nosaltres . El nostre gos sí que pot entendre una desproporció en el càstig , hem de ser justos en les nostres accions , l'equilibri és important .

EL MÓN DE LA CHINCHILLA

EL MÓN DE LA CHINCHILLA

La Chinchilla és un gènere de rosegador histricomorfos de la família Chinchillidae coneguts col · loquialment com Chinchilla . El gènere Chinchilla agrupa dues espècies salvatges i una varietat domèstica , creada per l'encreuament de les salvatges , a part de la varietat domèstica , totes les Chinchilla estan amenaçades d'extinció . 

ELS PRIMERS PASSOS AMB UNA CHINCHILLA
  La Chinchilla fins a la vuitena setmana de vida ha de mamar llet materna , tot i que a la primera setmana estan rosegant el fenc no es pot alimentar només amb això i hauria d'utilitzar aquests 2 mesos amb la mare per aprendre i adaptar el seu intestí als aliments nous . 

ALIMENTACIÓ
  Les Chinchilla són animals estrictament herbívors . Tenen un aparell digestiu especialment adaptats a aquest tipus d'alimentació i no ingereixen mai restes d'animals . 

Una Chinchilla domestica pot alimentar-se de : 
 -Fenc : aquest és la base de l'alimentació de la Chinchilla
 -Pinso : és el segon component d'importància en la seva dieta 
-Verdures: fulles seques de card , endívies , xicoira , patata crua , pastanaga , dent de lleó , enciam ( romana ) , tomàquets , pèsols , cols de Brussel · les, espinacs , raves i trèvol .
 - Fruites : pomes , peres , albercocs , plàtans , prunes , cireres , raïm , maduixes , figues i mores .

Un complement addicional :
 -El Pa : desgasta les dents i és bo en fibra 
.-Renovo dels Arbres Fruiters : són bons per desgastar les dents i són deliciosos per a la nostra Chinchilla .

NO HA de faltar EN CAP CAS L'AIGUA FRESCA I NETA 

COMPORTAMENT .Les Chinchilles són animals sociables , per tant no són d'aquests animals que es fiquen en gàbies i només es contacta amb ells per donar-los de menjar i netejar l'allotjament . Una Chinchilla és una mascota que necessita i va a demanar dels seus propietaris un contacte diari .Les Chinchilla no són animals agressius , excepte alguns exemplars espantadissos , mai mossegaran a les persones . Són animals bastants dormilegues durant el dia i actius a partir del capvespre . 

ALLOTJAMENT .L'ideal per a allotjar-la són gàbies altes de diversos pisos i ha de ser tan grans possibles i haurem de proporcionar :-Una cau 
-Una Banyera per a la sorra 
-Una menjadora
 -Un abeurador d'ampolla
-Les seves joguines 

En aquesta pàgina pots trobar tot el relacionat amb el món de les Chinchilla .

 http://www.infochinchillas.com/

COM DESPARASITAR LA VOSTRA MASCOTA

COM DESPARASITAR LA VOSTRA MASCOTA

Heu de desparasitar la vostra mascota perquè tinga un bon estat immunitari i perquè no estigui exposta a la trasmisió de diferents malalties (leishmània, babèsia, ehrlichia) trasmeses per moscards en el cas de la leishmània i paparres en el cas de la babèsia i ehrlichia.

Per a les vostres mascotes al mercat hi ha tota mena de productes desparasitants, tant per a paràsits interns com externs. De forma preventiva periòdicament heu de desparasitar a les vostres mascotes, en aquest article us indicarem quins productes utilitzar i quines son les pautes de desparasitació.

Paràsits interns

La via de contaminació és fecal-oral (els ous o larves surten de l’animal amb la femta i parasiten un nou animal o reinfesten al mateix quan es llepen o mengen la femta). Els paràsits interns més comuns són els cucs intestinals, però també poden parasitar el fetge i els pulmons. Els vostres gossos estan exposats a ser parasitats tant si viuen dins casa com lliures al jardí. Els més freqüents i contra els que cal realitzar una desparasitació periòdica són els Cestodes (cucs plans com la tènia) i els Nematodes (cucs redons).

Quan desparasitar internament al vostre gos o gat?

La primera desparasitació interna tant en gossos com en gats es realitza a les 6 setmanes de vida, en funció del seu pes els productes que s’utilitzaran seran en forma de xarop (per als més petits) o de comprimit (per als més grans). És important que fins als 6 mesos de vida es desparasiten mensualment, a partir dels 6 mesos ja es poden desparasitar cada 3 mesos. Els animals de vida lliure o caçadors és recomanable seguir desparasitant-los mensualment.

A diferència dels productes desparasitants externs els productes per desparasitació interna no prevenen la infestació, el que fan és eliminar els paràsits ja existents. Els gossos i gats que viuen lliures a una finca, jardí o que són caçadors estan més exposats a ser parasitats. Per aquest motiu s’han de desparasitar amb més freqüència.

Després de realitzar una desparasitació us heu de fixar si hi ha cucs a la femta, si no és així no heu de desparasitar fins el pròxim més en el cas d’animals menors de 6 mesos i cada 3 mesos en animals adults. Si trobeu cucs a la femta, la desparasitació s’ha de repetir als 15 dies.  En el cas dels gats existeixen comprimits amb sabor que faciliten la seva administració, però si us trobeu davant un gat al que és molt difícil administrar un comprimit també existeixen pipetes “spot-on” que s’absorbeixen a través de la pell i faciliten la seva desparasitació.

Paràsits externs

Els més freqüents són les puces i paparres però també heu de previndre la picada del moscard transmissor de la leishmània. De forma general els productes repel•lents de paràsits externs tenen una durada d’un mes com és el cas de les pipetes, però hi ha productes com alguns collars que són efectius durant mesos.  

Al mercat hi ha diferents productes repel•lents de puces i paparres en forma de spray o pipeta, segons el pes i edat de l’animal utilitzarem un producte o un altre.

Davant un cas de parasitació sols per paparres hi ha collars específics.

Si us trobeu davant un cas greu de parasitació per puces o la vostra mascota es al•lèrgica a la picada de la puça heu de saber que disposem d’un nou producte en forma de comprimit que mata en 4 hores totes les puces que s’alimenten del vostre gos o gat.

Per a previndre la picada del moscard transmissor de la leishmània hi ha productes en forma de pipeta o collar. 

En cadells i moixos no és recomanable utilitzar collars repel•lents ja que es poden enganxar o ingerir-los.

En tot cas davant qualsevol dubte ja sigui per l’elecció del producte o per la dosificació a Marketpinsos Santa Eulàlia estarem encantats d’aconsellar-vos.